El sistema fiscal és el conjunt de lleis i normes que permeten obtenir els ingressos públics necessaris per sostenir les despeses públiques.

L’Estat presta un seguit de serveis socials i ofereix un conjunt de béns públics per garantir l’exercici real dels drets reconeguts a la ciutadania. L’Estat també adopta polítiques públiques proteccionistes i intervencionistes per redistribuir la riquesa i assolir una societat més justa i equitativa.

Malgrat que el dret a una fiscalitat justa no està reconegut jurídicament dins de la categoria dels drets humans, està estretament vinculat amb la seva efectivitat.

El sistema fiscal no és un fi en si mateix, sinó un instrument per obtenir els recursos necessaris per fer front a la despesa pública que genera l’estat social i de benestar, tot garantint la redistribució de la riquesa i l’estabilitat econòmica.

El model fiscal és, doncs, un instrument que ha de permetre constituir una societat justa que afavoreixi el progrés social i econòmic, i també l’efectivitat dels drets humans.

Així, el Pacte internacional de drets econòmics, socials i culturals (PIDESC) reconeix el compromís de cada estat per adoptar mesures per aconseguir progressivament la plena efectivitat dels drets econòmics, socials i culturals.

En conseqüència, totes les persones tenen el deure legal de contribuir al sosteniment de les despeses públiques en funció de la seva capacitat econòmica.

El sistema fiscal s’ha de regir, doncs, pels principis següents: solidaritat i universalitat, contribució en funció de la capacitat econòmica, igualtat i equitat, progressivitat, redistribució de la riquesa, no-confiscatorietat, eficàcia, participació ciutadana, accessibilitat i transparència, cooperació i vocació de servei, seguretat jurídica, no-arbitrarietat i responsabilitat ambiental.

Així, l’evasió i l’elusió fiscals suposen un atac contra els drets humans, ja que aquestes pràctiques minven la recaptació d’ingressos dels estats per poder garantir-los.

L’estat actual de protecció a Catalunya

  • Polítiques i accions positives

En l’àmbit institucional, l’existència de la Junta de Tributs de Catalunya evita que certs conflictes s’hagin de resoldre per la via judicial.

En aquest mateix sentit, la Direcció General de Tributs i Joc del Departament de la Vicepresidència i d’Economia i Hisenda contribueix a interpretar la normativa tributària per afavorir la seguretat jurídica.

L’Agència Estatal de l’Administració Tributària (AEAT) va crear l’any 2005 el Pla de prevenció del frau fiscal i any rere any aprova les Directius generals del Pla de control tributari i duaner. A més, també a escala estatal, es va aprovar la Llei 36/2006, de mesures per a la prevenció del frau fiscal.

Encara en l’àmbit institucional, l’Administració tributària de Catalunya va aprovar el primer Pla de prevenció i reducció del frau fiscal i de foment de les bones pràctiques tributàries 2015-2018. Aquest pla inclou un seguit de mesures concretes d’actuació per prevenir, detectar i regularitzar el frau, i també per augmentar la implicació social en la prevenció i reducció del frau.

També cal destacar l’existència de programes d’educació civicotributària a les escoles per fomentar la responsabilitat fiscal i la prevenció del frau.

Diverses ciutats han començat a introduir canvis en els plecs de contractació pública per limitar la relació amb empreses que operen a paradisos fiscals.

En l’actual sistema tributari coexisteixen diversos impostos que incideixen, directament o indirecta, en conductes que poden afectar el medi ambient (com ara l’impost sobre hidrocarburs o l’impost sobre l’electricitat).

  • Mancances i defectes detectats

Es faran primer unes constatacions generals sobre l’estat del sistema fiscal a Catalunya i Espanya, i després, s’analitzaran els drets concrets a una fiscalitat justa.

El Comitè de Drets Econòmics, Socials i Culturals (organisme encarregat de supervisar el compliment del PIDESC) l’any 2018 ha instat a Espanya a vetllar perquè el seu sistema fiscal “sigui socialment just i el amb màxim efecte redistributiu”, i mostren preocupació pel fet que la política fiscal “no sigui prou efectiva per fer front als efectes adversos de la creixent desigualtat social a Espanya, atès el pes excessiu dels impostos indirectes en els ingressos a l’Estat i que certes transferències no arriben a les poblacions que haurien de beneficiar-se’n”.

El Comitè també mostra inquietud per l’aplicació d’exempcions tributàries i la falta de control adequat al frau fiscal, perquè així s’impedeix d’assolir l’objectiu de fer plenament realitat els drets econòmics, socials i culturals.

Diverses organitzacions també han constatat l’avenç de la desigualtat, el creixement de la pobresa i l’exclusió social en els darrers anys.

També cal garantir que els terminis de resolució de la Junta de Tributs de Catalunya siguin breus.

A un nivell més concret, i pel que fa al dret a un sistema solidari, progressiu, igualitari, equitatiu i just, cal considerar que hi ha una elevada pressió fiscal en les rendes baixes i mitjanes.

La major part de la recaptació total del sistema fiscal prové de l’IRPF i, d’aquesta recaptació, el 82,6% l’aporten les rendes del treball, especialment les rendes baixes i mitjanes (fins a 54.000 euros), amb el 79,2%. Aquestes són les rendes que obté el 95,9% de la ciutadania.

L’IVA és la segona font de la recaptació tributària i, en la seva majoria, és satisfeta per la ciutadania via el preu que paguen com a consumidors finals de béns i serveis sense dret a deducció.

Així doncs, la major part dels ingressos del sistema fiscal els suporten les persones físiques, especialment les que obtenen rendes del treball (i tributen llavors per l’IRPF), que, a més, són consumidores finals (i aleshores suporten l’IVA).

Aquesta càrrega fiscal, a més, no es visualitza clarament, ja que es fa efectiva per mitjà de retencions o via preu.

Les empreses, per la seva banda, aporten el 10,4% de la recaptació tributària total. Les PIME són les que més aporten en concepte d’impost de societats (76%), tot i que els seus beneficis van ser més baixos que els de les grans empreses. Així, l’any 2011 les grans empreses van generar el 60% dels beneficis totals del sector empresarial a Espanya i només van aportar el 24% de la recaptació total en concepte d’impost de societats.

En definitiva, les famílies van aportar el 83,74% de la recaptació total mitjançant el pagament de l’IRPF, l’IVA i els impostos especials, davant del 2,4% de la recaptació que van aportar les grans empreses. La pressió fiscal ha augmentat arran de la crisi econòmica, de manera que ha augmentat el tipus efectiu (fins al 22% sense comptar cotitzacions socials) i  les llars més pobres suporten una pressió fiscal del 30% i el 36%.

En relació amb el dret a contribuir d’acord amb la capacitat econòmica, i atès que el tipus marginal màxim en el gravamen estatal es fixa en els 60.000 euros de renda, es constata que les rendes altes eludeixen la progressivitat de la tarifa. La càrrega tributària de les rendes altes disminueix en funció de la renda.

El tipus efectiu de les empreses és molt més baix com a conseqüència de bonificacions i deduccions (el tipus efectiu del ciutadà mitjà és del 22%, sense incloure cotitzacions, molt més alt que el del 10% de les empreses). Malgrat això, la diferència és encara més alta respecte de les grans empreses.

Destaca el fet que les SOCIMI i les ETVE no tributin i que la càrrega tributària de les SICAV i els fons d’inversió sigui de l’1%. Així, mentre que un ciutadà amb renda baixa o mitjana ha de satisfer un 11,5% en concepte d’impost de transmissions patrimonials i actes jurídics documentats per poder accedir al seu habitatge habitual, una SOCIMI té una bonificació del 95% d’aquest impost en l’adquisició d’habitatges.

A més, el 9% de la recaptació tributària municipal prové del pagament de taxes per a  la prestació de serveis bàsics, la qual cosa provoca que molts ciutadans quedin exclosos de l’accés a aquests serveis.

També convé destacar que molts ciutadans són privats dels seus béns en els processos d’execució forçosa per satisfer deutes tributaris, sense que les administracions apliquin criteris de proporcionalitat o respectin un mínim vital per satisfer les seves necessitats bàsiques.

Finalment, la tendència a eliminar o a reduir els impostos sobre la riquesa (impost sobre el patrimoni i impost sobre successions i donacions) ha comportat l’exclusió de les grans rendes de l’obligació de contribuir al sosteniment de les despeses públiques.

Respecte del dret a un sistema progressiu, cal remarcar que el sistema fiscal és cada cop més regressiu i menys distributiu.

En efecte, la recaptació tributària prové principalment de l’IRPF (41,83%) i de l’IVA (30,83%). Alhora, els impostos especials aporten l’11% del total de la recaptació. Si bé l’IRPF és un impost directe i progressiu amb efectes redistributius, l’IVA i els impostos especials són impostos indirectes i regressius que no tenen en consideració les circumstàncies personals i familiars del subjecte passiu.

Aquests impostos tampoc no permeten la redistribució de la riquesa i són tributs eminentment recaptatoris. Com a conseqüència d’aquests impostos, les rendes baixes i mitjanes suporten una pressió fiscal més alta que els contribuents amb rendes més altes.

Cal prendre en consideració el fet que les rendes baixes i mitjanes dediquen gairebé tota la seva renda al consum, mentre que les rendes més altes poden dedicar-la a l’estalvi. Això provoca una evident desigualtat de la renda.

A Catalunya, els impostos indirectes representen un 53,82% dels impostos recaptats. Aquesta data posa de manifest l’existència d’un problema de progressivitat del sistema tributari, que no és capaç de redistribuir la riquesa i augmenta la desigualtat.

La tendència actual és disminuir els impostos redistributius i progressius per augmentar la recaptació tributària mitjançant impostos indirectes.

Pel que fa al dret a un sistema fiscal redistributiu, cal destacar l’avenç de la desigualtat, el creixement de la pobresa i l’exclusió social. Aquesta situació deriva de la caiguda de les rendes i de l’augment de la desigualtat en el seu repartiment, especialment a conseqüència de les retallades en les polítiques de protecció social i de l’enfonsament de les rendes baixes.

A Espanya, el 22,1% de la població viu en situació de risc de pobresa, i és el país on més ha crescut la desigualtat des de l’any 2007.

Amb relació al dreta un sistema fiscal igualitari i equitatiu, es detecten diverses mancances.

D’una banda, es detecta una diferència de tributació entre les rendes de les persones físiques i les rendes de les empreses. Aquesta manca d’igualtat i d’equitat es manifesta clarament en la diferència del tractament de les rendes amb un mateix origen. Així, un 30% dels empresaris exerceixen la seva activitat a través d’una societat, mentre que el 70% ho fan com a persona física, que són les que més càrrega fiscal suporten.

Es produeix, doncs, una penalització de les rendes procedents del treball i de les rendes de les persones físiques.

D’altra banda, pel que fa a l’IRPF, les rendes d’estalvi es graven a un tipus progressiu del 19, 21 i 23% per a només tres trams de base imposable, mentre que les rendes de la part general es graven a uns tipus progressius del 21,5% al 48% per a deu trams de base imposable.

Aquest tractament suposa una vulneració al principi d’equitat del sistema fiscal i la creació de desigualtat en termes redistributius. Les rendes baixes i mitjanes es beneficien molt poc d’aquests tipus impositius menors, ja que la major part de la seva renda la destinen al consum i no a l’estalvi.

Respecte del dret a un sistema fiscal eficaç, el sistema impositiu actual és ineficient i no pot articular els recursos suficients per finançar l’estat del benestar i els serveis públics. L’any 2015 l’Estat espanyol va presentar el dèficit més elevat de la UE (5,1% del PIB) i un endeutament del 99,4% del PIB.

La principal causa d’aquesta situació és la poca capacitat recaptatòria del sistema fiscal (els ingressos són de 38,2% del PIB). Aquesta recaptació menys alta es deu a l’aplicació de beneficis i privilegis fiscals i a la recaptació menys dels impostos indirectes, els impostos especials i mediambientals. També són causa d’aquesta situació l’economia submergida i el frau i evasió fiscals. Alhora, el baix percentatge de població activa, les baixes rendes i l’impacte de la crisi han accentuat la situació.

La gestió de la despesa també ha de ser responsable i eficient, sense malbaratar recursos ni desmantellar l’estat social i de benestar.

Amb referència al dret a un sistema fiscal participatiu, es constata que la complexitat del sistema tributari provoca que la ciutadania quedi exclosa del seu debat polític, de manera que aleshores se’n minva credibilitat.

En el marc del dret a un sistema fiscal segur jurídicament, es palesa que el sistema tributari espanyol no presenta estabilitat normativa.

A tall d’exemple, el Síndic de Greuges va haver d’intervenir per recomanar aclariments respecte dels efectes temporals resultants d’una modificació normativa.

Aquest i altres casos evidencien el problema de seguretat jurídica que afecta no només el contribuent, sinó també, eventualment, la mateixa administració.

La demora en la resolució dels recursos o reclamacions per part de l’Administració també afecta el dret a un sistema fiscal segur jurídicament.

Sobre el dret a un sistema fiscal progressiu, transparent i no arbitrari, cal recalcar que l’actual sistema de beneficis fiscals és regressiu i poc transparent. Hi ha una manca absoluta de retiment de comptes sobre els resultats d’aquest sistema.

També cal destacar l’absència de dades estimatives publicades per l’Agència Estatal de l’Administració Tributària sobre l’escletxa fiscal (diferencial econòmic entre la recaptació potencial i els recursos que efectivament se n’obtenen) que impedeix avaluar el nivell de frau.

En relació amb el frau fiscal, diversos informes assenyalen a Espanya com un dels països amb més frau fiscal del món.

D’una banda, es calcula que l’economia submergida representa un 17,2% del PIB, per darrere de Grècia i Itàlia.

D’altra banda, s’estima que les grans fortunes oculten a paradisos fiscals una riquesa equivalent al 12% del PIB. Es calcula que el 72% dels impostos no pagats corresponen a grans fortunes i empreses, i el 28% del frau a PIME, autònoms i particulars.

Figures com ara les SICAV o les ETVE permeten l’elusió de pagament d’impostos i els casos d’evasió o elusió fiscal per part de personalitats públiques no contribueixen a millorar el sentiment de responsabilitat fiscal de la societat.

Finalment, pel que fa al dret a la fiscalitat ambiental, malgrat que hi ha figures impositives que pretenen incidir, directament o indirecta, en conductes que poden afectar el medi ambient, es palesa que els falta vinculació amb els efectes mediambientals particulars i caràcter finalista. Espanya és un dels països europeus que atorga menys importància als impostos mediambientals, ja que només suposen una recaptació de l’1,85% del PIB.

Propostes de millora

1) Impulsar una política fiscal efectiva i redistributiva per combatre la creixent desigualtat social, la pobresa i l’exclusió social.

2) Impulsar una fiscalitat socialment justa que redistribueixi la riquesa i permeti aconseguir una societat més justa i equitativa i la garantia dels drets socials dels ciutadans, i també la igualtat d’oportunitats en un estat de benestar que dignifiqui la vida de les persones.

3) Configurar un sistema tributari més progressiu i amb més capacitat redistributiva.

4) Establir una imposició justa i eficaç dels beneficis empresarials per distribuir les càrregues fiscals de manera equitativa.

5) Augmentar la tributació sobre les grans fortunes i les rendes d’estalvi, de manera que disminueixi la pressió fiscal de les rendes de treball i les rendes baixes i mitjanes.

6) Imposar la càrrega tributària en funció de la riquesa real, sense privilegis, per garantir un sistema fiscal igualitari i equitatiu.

7) Impulsar un sistema fiscal eficient que generi els recursos necessaris per finançar la despesa pública, especialment la de caràcter social i els serveis públics.

8) Impulsar un sistema fiscal que garanteixi l’eficiència en l’ordenació i l’execució de la despesa pública, optimitzant els recursos disponibles per destinar-los a assolir finalitats socials.

9) Garantir unes finances públiques eficients i eficaces que tendeixin a l’equilibri estructural.

10) Implantar un sistema fiscal consensuat, amb participació i debat de tots els agents implicats que promogui la iniciativa ciutadana.

11) Dotar l’Administració tributària dels recursos suficients per assolir la capacitat necessària per oferir un servei adequat al contribuent.

12) Millorar la gestió tributària amb la col·laboració entre l’Administració i la ciutadania.

13) Facilitar el compliment de les obligacions fiscals als contribuents.

14) Reforçar la seguretat jurídica, analitzant periòdicament els conflictes que sorgeixin en l’aplicació de les normes i adoptant les mesures oportunes.

15) Promoure la deguda justificació de totes les decisions adoptades pels poders públics, de manera que es garanteixi el dret a un sistema fiscal no arbitrari.

16) Potenciar les mesures per combatre el frau i l’elusió fiscals i fomentar el sentiment de responsabilitat fiscal dels contribuents.

17) Promoure el retiment de comptes, la transparència i l’accés a la informació pública per facilitar a la societat el coneixement sobre el cost de serveis, la destinació i el control de les despeses.

18) Impulsar una fiscalitat ambiental finalista per promoure canvis de comportaments perjudicials per al medi ambient.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s