L’extensió i la intensitat de protecció d’aquests drets que acorda la normativa nacional i internacional depenen en bona mesura de la condició de la persona: migrant econòmica (en situació administrativa regular o irregular) o refugiada.

La normativa aplicable a la persona migrant econòmica és la relativa a les polítiques d’estrangeria/immigració; en canvi, a la persona refugiada se li aplicarà la normativa relativa a l’asil o a la protecció subsidiària.

En el pla normatiu s’evidencien llacunes de protecció que provoquen que un nombre elevat de les persones que actualment es desplacen pel món no quedin incloses dins de la noció tradicional de refugiat, definida de manera estricta per la Convenció sobre l’Estatut dels refugiats de 1951. Es parla aleshores de “migrant forçat”.

A escala nacional, l’Estat té competència exclusiva en matèria de nacionalitat, immigració, emigració, estrangeria i dret d’asil. Les comunitats autònomes, en canvi, assumeixen competències en matèria d’educació, sanitat, habitatge, assistència social i integració.

Les persones en moviment gaudeixen d’una pluralitat de drets.

En primer lloc, convé destacar el dret a migrar. Aquest dret es contraposa amb la potestat dels estats de regular les condicions d’entrada i de permanència de les persones estrangeres per mitjà de les seves polítiques migratòries. Aquestes polítiques, però, han de respectar  i garantir els drets humans.

El dret a migrar inclou: el dret a sortir de qualsevol país i a retornar al propi de la nacionalitat o a aquell en què es resideix de manera permanent; el dret a circular lliurement pel país de residència, tot i que no es garanteix un dret a escollir la residència a un estat diferent del de la nacionalitat, i el dret a obtenir auxili en situacions d’emergència.

En segon lloc, les persones en moviment gaudeixen del dret a obtenir refugi en condicions dignes. Aquest dret inclou: el dret d’asil i refugi en cas que siguin perseguides per motius de raça, religió, nacionalitat, pertinença a un grup social o per opinions polítiques; el dret a no ser retornades a un territori on la vida o la llibertat de la persona perillin pels motius esmentats (en canvi, en cas d’immigrants en situació irregular, l’Estat té la facultat de retornar-los); la prohibició del rebuig a la frontera de les persones que corren risc de persecució; la prohibició de les expulsions col·lectives d’estrangers, i el dret a garanties processals en cas d’expulsió.

En tercer lloc, hi ha el dret a gaudir sense discriminació dels drets en condicions d’igualtat amb les persones de les societats d’acollida. La normativa internacional actual permet de manera expressa un cert grau de discriminació als estats que poden establir diferenciacions de tracte raonables i objectives per motius legítims. A l’Estat espanyol la Llei orgànica 4/2000 regula els drets de les persones estrangeres.

En quart lloc, cal esmentar el dret a denunciar i cercar mesures contra el racisme, la xenofòbia i la criminalització de la migració i el refugi. La normativa nacional i internacional imposa als estats un seguit d’obligacions en aquest sentit. Així, per exemple, no poden incórrer en cap acte o pràctica de discriminació racial, o donar-hi suport, defensar-lo o fomentar-lo. Ans al contrari, han de prendre mesures efectives per prohibir i fer cessar els efectes discriminatoris de les seves normatives. El dret penal ha esdevingut una de les principals eines per lluitar contra les manifestacions greus del racisme i la xenofòbia.

En cinquè lloc, el dret a l’accés efectiu al procediment de protecció internacional comprèn la protecció establerta pel dret d’asil i la protecció subsidiària. El dret de la Unió Europea imposa als estats membres l’obligació de permetre que les persones puguin accedir als procediments de protecció internacional de manera ràpida i efectiva. Alhora, els imposa el deure d’examinar tota sol·licitud de protecció internacional.

En sisè lloc, hi ha el dret a l’empadronament. L’empadronament permet l’accés als serveis municipals, com ara el servei de primera acollida. Els ajuntaments no poden rebutjar l’empadronament d’una persona estrangera en situació irregular, ja que no els correspon fer cap control sobre la legalitat de la residència.

En darrer lloc, convé fer referència als drets de les víctimes del tràfic d’éssers humans. Aquestes persones tenen dret a no ser retornades a un altre estat on hi hagi un risc greu de persecució, tortura o altres maltractaments. També tenen dret a sol·licitar i obtenir asil per mitjà de procediments justos i eficaços. Les dones i els menors han de ser considerats refugiats quan siguin objecte de tràfic amb finalitats de prostitució o explotació sexual. En aquest sentit, els menors gaudeixen del dret a rebre suport i una ajuda específica. 

Les víctimes també gaudeixen del dret a rebre un permís de residència a causa de la seva situació personal o quan les necessitats d’investigació o de les accions penals així ho requereixin.

En aquests casos, es justifica el dret de les víctimes a rebre un tractament diferenciat i s’estableix el dret a no patir una victimització secundària. També tenen dret a rebre informació sobre la protecció internacional en consonància amb la seva edat i l’idioma que comprenen.

Finalment, les víctimes tenen dret a rebre assessorament jurídic i assistència lletrada gratuïta.

Situacions d’especial vulnerabilitat

Diversos col·lectius són especialment vulnerables.

Les persones en situació administrativa irregular es troben en un estat de manca de drets que els aboca a l’exclusió i a la marginalitat, i n’impedeix la integració. És el cas, per exemple, dels sol·licitants d’asil als quals s’ha denegat l’estatut de refugiat o bé dels immigrants que romanen a l’Estat després de no ser-ne possible l’expulsió. Dins d’aquest grup són especialment vulnerables el col·lectiu dedicat al servei domèstic, el personal agrícola i el personal de cuina.

També són especialment vulnerables els menors i, particularment, els menors no acompanyats. Aquest fenomen migratori va en augment i els serveis socials no han estat preparats per atendre’ls, fet que ha comportat que acabin en un CIE o se’ls aculli en establiments inadequats. Fins al darrer trimestre de 2017, la Fiscalia de Menors derivava aquests menors a calabossos sense llum. La DGAIA n’ha assumit la tutela, però no disposa de recursos adaptats a les necessitats d’aquests menors. Cal recalcar, a més, que un cop complerts els divuit anys sovint queden desemparats i no tenen accés a pisos assistits.

Les víctimes del tràfic d’éssers humans també són un col·lectiu molt vulnerable. Sovint no són fàcils d’identificar i els agents policials, en la majoria de casos, no han rebut cap mena de formació específica. Moltes d’aquestes víctimes acaben invisibilitzades i tancades en CIE, on els traficants de persones continuen exercint-ne un control per mitjà de visites o comunicacions telefòniques.

L’estat actual de protecció a Catalunya

      Polítiques i accions positives

La Generalitat gaudeix de competència exclusiva sobre un seguit de matèries com ara el primer acolliment (actuacions sociosanitàries i d’orientació), l’ús del català o els serveis socials. Aquesta darrera competència comprèn el dret als serveis socials bàsics de totes les persones estrangeres.

La Generalitat té l’obligació de desenvolupar una política d’integració social i econòmica de les persones immigrades i a vetllar per la seva participació social.

Les entitats locals també tenen competència per fomentar les polítiques d’acolliment i per  regular la prestació dels serveis d’atenció i els serveis socials públics.

Catalunya disposa de diversos instruments polítics sobre aquest dret: el Pacte nacional per a la immigració o el Pla de ciutadania i de les migracions (2017-2020). Aquest darrer es concep com un instrument de planificació del Govern en l’àmbit de les polítiques de ciutadania i de les polítiques d’acollida i integració.

També cal destacar el Pla de protecció internacional a Catalunya (2015-2019), que estableix les mesures i activitats per a la protecció internacional basades en quatre eixos.

Alhora, el Protocol de protecció de les víctimes de tràfic d’éssers humans a Catalunya preveu actuacions específiques en cas de víctimes menors d’edat, i també diversos instruments de protecció dels menors estrangers en situació de risc.

El marc normatiu català, més enllà de l’Estatut d’autonomia, també comprèn un important conjunt de lleis en la matèria.

      Mancances i defectes detectats

De manera preliminar, cal destacar algunes consideracions generals. D’una banda, la importància de dur a terme polítiques d’integració i no d’assimilació. La integració ha de ser bidireccional, per mitjà de polítiques actives que n’afavoreixin la inclusió per aconseguir la cohesió. D’altra banda, bona part de la societat no està sensibilitzada sobre els drets d’aquests col·lectius i es detecta un elevat percentatge de racisme; sense garantia de drets no hi pot haver integració.

Establertes aquestes consideracions, cal abordar de manera particular les mancances següents.

En l’àmbit de la inserció social, cal indicar que un de cada dos migrants corre el risc de viure en la pobresa o de ser objecte d’exclusió social (65,9 per als homes i 58,5% per a les dones, el 2015). Els principals obstacles per a la integració són les dificultats lingüístiques, la discriminació social i laboral, les diferències culturals i l’actitud tancada de les persones nacionals.

Aquesta situació evidencia que els plans d’acció per a la integració són millorables. Per assolir la inserció social, cal millorar l’accés de les persones migrants als seus drets, independentment de la seva situació administrativa.

El principal punt feble de les polítiques d’integració espanyoles és en l’àmbit de l’educació. A Catalunya els nivells de fracàs escolar per a l’obtenció de l’ESO i la distància que els separa dels resultats de la població autòctona són insostenibles.

Pel que fa a l’ocupació, la població activa estrangera pateix una precarietat laboral més alta. El treball temporal els afecta molt més, especialment als homes. A més, l’any 2016 es va detectar un percentatge d’ocupació estrangera irregular del 3%. La taxa d’atur estranger duplica la nacional (22%).

També es constaten casos d’explotació laboral i que es vinculen amb xarxes de tràfic de persones i situacions que voregen l’esclavatge. Aquesta situació es veu  agreujada per la por de denunciar pel risc d’expulsió o la pèrdua de l’autorització de residència.

Respecte de la població refugiada, es detecten diversos obstacles vinculats amb la targeta vermella provisional que identifica els sol·licitants d’asil.

Així, la resolució de la sol·licitud d’asil no sempre arriba al cap de sis mesos de formular la petició de protecció internacional, tal com indica la llei. Cal tenir en compte que aquesta targeta permet gaudir d’un permís de treball. Els ocupadors normalment desconeixen la situació jurídica i documental dels sol·licitants d’asil, fet que augmenta la desconfiança a l’hora de contractar-los. A més, durant els primers sis mesos els sol·licitants no poden inscriure’s a l’INEM per accedir a cursos de formació gratuïts. De la mateixa manera, amb la targeta tampoc no es pot obtenir el carnet de conduir, fet que els impedeix d’accedir a molts llocs de treball.

També hi ha una manca de comunicació i de coordinació entre l’actuació de l’Estat, la de les comunitats autònomes i la dels ajuntaments a l’hora de planificar i optimitzar l’ús dels recursos habitacionals. Aquesta situació provoca disfuncions i duplicitats d’oferta en matèria d’accés a l’habitatge, en un context en què els arrendadors són reticents a permetre’n l’accés.

També cal remarcar que la integració d’aquestes persones és incompatible amb l’existència de CIE, que encarnen el racisme institucional basat en la discriminació per raons de seguretat pública.

Alhora, cal estar amatents que la intervenció específica que requereixen les persones refugiades no vagi en detriment de l’atenció de la població immigrant.

A més, la persona migrant assumeix taxes per obtenir els permisos de residència i de treball, per regularitzar la seva situació administrativa i per mantenir el permís de residència.

La manca de coneixement dels idiomes oficials dificulta les relacions socials i la inserció laboral.

Finalment, les associacions d’immigrants perden força perquè sovint només obtenen finançament públic per fer activitats de caràcter cultural.

Propostes de millora

1) En l’àmbit de la cultura i l’educació:

1.1) Fomentar des de les institucions una cultura de pau i d’igualtat, integrada de manera transversal en els plans d’estudi de tots els nivells educatius per evitar la percepció hostil envers les persones migrants.

1.2) Fer una anàlisi rigorosa amb dades quantitatives contrastades per incrementar el coneixement sobre els efectes de la migració i remoure així estereotips de l’imaginari col·lectiu.

1.3) Crear, la Generalitat i les entitats locals, espais d’encontre intercultural per posar en valor la diversitat amb xerrades i activitats que afavoreixin el coneixement mutu, la comprensió i la cooperació. 

1.4) Incrementar la inversió en educació per assolir la igualtat d’oportunitats i evitar l’exclusió social. Concretament:

1.4.1) Incrementar el nombre de places d’educació infantil.

1.4.2) Restablir les aules d’acollida amb mediadors culturals.

1.4.3) Invertir en l’alfabetització d’adults i superar l’aïllament social, especialment de les dones, per mitjà d’intercanvis informals.

1.4.4) Facilitar l’accés als diferents nivells educatius al col·lectiu de persones refugiades i sol·licitants d’asil per mitjà de beques que els permetin seguir estudis universitaris.

2) En l’àmbit de l’ocupació i la sanitat:

2.1) Facilitar l’accés al treball en condicions dignes amb la implementació d’accions positives que millorin la taxa d’ocupació del col·lectiu migrant.

2.2) Fomentar l’ocupabilitat de la població refugiada sensibilitzant i informant les empreses sobre l’estatut dels refugiats i els sol·licitants d’asil, i amb l’habilitació de punts d’informació als espais de serveis públics freqüentats per sol·licitants d’asil i refugiats.

2.3) Incrementar les inspeccions de treball per detectar situacions d’explotació, inclosos els domicilis particulars on treballen.

2.4) Garantir el principi d’universalitat del sistema sanitari.

2.5) Formar el col·lectiu sanitari per evitar que en el tracte i els informes mèdics es cometi algun tipus de discriminació.

3) En l’àmbit de l’acollida de persones refugiades i la integració social de les migrants:

3.1) Comprometre’s amb les polítiques actives d’inclusió dotant-les dels recursos financers necessaris.

3.2) Enfortir la col·laboració interdepartamental de la Generalitat, els municipis que han adoptat plans d’acollida i la ciutadania en el marc del Programa català de refugi per:

3.2.1) Reforçar la xarxa de ciutat-refugi.

3.2.2) Aportar recursos com ara habitatges.

3.2.3) Fixar protocols de coordinació i canalitzar les iniciatives d’acollida de particulars.

3.2.4) Acompanyar i potenciar el teixit popular existent a favor de l’acollida per  evitar, en l’àmbit polític, el rebuig i l’estigmatització de la persona migrant.

3.3) Valorar de manera individualitzada, amb consideracions de gènere i vulnerabilitats, la necessitat d’establir plans de continuïtat complementaris més enllà del pla d’acollida.

3.4) Reforçar la Taula de Ciutadania i Immigració garantint-ne la representativitat territorial.

3.5) Establir un òrgan tècnic per abordar la situació dels menors no acompanyats per mitjà d’un pla d’actuació específic.

3.6) Elaborar un pla integral a llarg termini en l’àmbit de la salut, l’educació, l’ocupació, l’habitatge i els serveis socials per garantir una acció coordinada entre els diferents nivells de l’Administració i els actors socials. En l’elaboració d’aquest pla, cal preveure canals de participació de les persones migrants.

3.7) Facilitar l’accés de les persones en situació administrativa irregular als serveis d’assessorament jurídic especialitzat per afavorir-ne la regularització.

3.8) Formar i capacitar els professionals dels diversos àmbits en clau intercultural per detectar situacions d’especial vulnerabilitat, en particular a la judicatura i a la fiscalia.

3.9) Fomentar la mediació professional per prevenir i resoldre conflictes.

3.10) Implementar programes de mentoria per a persones refugiades i immigrants.

4) Dissenyar estratègies d’incidència política amb l’objectiu de traslladar al pla estatal, europeu i internacional propostes que contribueixin a la millora de la integració i a la garantia dels drets de les persones migrants i refugiades.

4.1) Respecte de l’Estat espanyol:

4.1.1) Adoptar un pacte sobre el dret d’asil i refugi que garanteixi l’estàndard de protecció internacional.

4.1.2) Incrementar, per mitjà d’un protocol d’actuació unificat, el personal i els mitjans materials dedicats a atendre les arribades via marítima i a garantir els drets humans en els controls a les fronteres terrestres.

4.1.3) Millorar la coordinació en l’àmbit estatal per a la gestió de les sol·licituds de protecció internacional i d’acollida dels sol·licitants d’asil.

4.1.4) Adoptar el Reglament de desplegament de la Llei 12/2009, reguladora del dret d’asil i de la protecció subsidiària per:

a) Garantir els processos i la resolució ràpida de les sol·licituds.

b) Adequar el període per beneficiar-se dels programes d’acollida i el període que es triga a dictar la resolució.

c) Facilitar el tractament de les sol·licituds formulades en missió diplomàtica, l’aplicació dels terminis dels procediments en frontera i als CIE, i també el tractament diferenciat de les persones en situació de vulnerabilitat.

4.1.5) Abolir la figura del rebuig en frontera, que fa inviable l’accés a la protecció internacional.

4.1.6) Garantir que no es tramitaran procediments d’urgència sense notificació.

4.1.7) Garantir que la detenció de migrants sigui una última ràtio i s’aboleixin els CIE i aplicar mesures alternatives com ara la vigilància per mitjà d’un jutge o jutgessa de control.

4.1.8) Reformar l’article 14 de la Constitució per garantir el principi d’igualtat a totes les persones sota la jurisdicció de l’Estat.

4.1.9) Oferir vies legals i segures d’accés al procediment d’asil com ara visats humanitaris i/o permetre les sol·licituds d’asil en ambaixades i consolats.

4.1.10) Respectar les obligacions de tramitació de sol·licituds d’asil previstes en la normativa de la Unió Europea.

4.1.11) Establir un instrument de comunicació i coordinació amb les administracions autonòmiques i locals per crear un sistema d’indicadors d’avaluació de les polítiques migratòries, d’acollida i d’integració que compti amb la participació d’aquests col·lectius.

4.1.12) Ratificar la Convenció internacional sobre la protecció dels drets de tots els treballadors migratoris i dels seus familiars.

4.1.13) Revocar la reforma sanitària de 2012, que exclou del sistema de salut pública les persones estrangeres sense permís de residència vàlid.

4.1.14) Aplicar correctament la Directiva de retorn per:

a. Dotar d’una documentació a les persones immigrants que no han pogut ser expulsades perquè gaudeixin de drets.

b. Garantir el dret de permanència per raons humanitàries.

c. Proporcionar a les persones repatriades vies de recurs efectives i dotar les mesures cautelars d’efectes suspensius.

d. Lluitar contra el frau fiscal i elevar els nivells de compliment fiscal voluntari per poder finançar les despeses públiques i millorar la qualitat dels serveis públics i les prestacions socials.

4.2) Respecte de la UE:

4.2.1) Prioritzar salvar vides humanes i aplicar un autèntic sistema europeu comú d’asil que unifiqui drets i procediments.

4.2.2) Establir vies legals i segures per als moviments internacionals de persones.

4.2.3) Posar fi a les polítiques d’externalització del control de la immigració a tercers països.

4.2.4) Abordar la política migratòria des de l’òptica dels drets humans, dedicant-hi els recursos necessaris especialment per als estats que són la frontera sud de la UE.

4.2.5) Instar la Comissió Europea a sancionar els països que incompleixen les obligacions jurídiques en matèria de reubicació.

4.2.6) Implementar polítiques de prevenció i resolució de conflictes, i evitar la venda d’armes a països en conflicte en compliment del Tractat sobre el comerç d’armes.

4.3) Respecte de les Nacions Unides:

4.3.1) Revisar el concepte de persona refugiada per fer-lo extensiu a persones que es veuen obligades a fugir de zones on la seva supervivència està en perill.

4.3.2) Impulsar la força vinculant dels compromisos adoptats en el Pacte mundial per a la migració segura, ordenada i regular i en el Pacte mundial sobre refugiats.

Vies de seguiment

Es recomana establir un sistema coherent d’indicadors d’integració que permetin avaluar els resultats de les polítiques d’integració i millorar les condicions de vida de les persones migrants en condicions d’igualtat.

Crear canals de comunicació, participació i avaluació per a les persones refugiades, les quals han de poder formular propostes sobre les polítiques d’acollida i d’integració.

Alhora, es recomana potenciar les bases de dades estatals perquè incloguin dades de tots els nivells d’Administració, i es faciliti la coordinació dels programes d’acollida i d’integració creant xarxes de suport mutu.

En paral·lel, també es poden publicar les dades i l’evolució de l’atenció dedicada als menors no acompanyats. L’avaluació d’aquestes dades pot correspondre a un organisme tècnic integrat per experts.

S’aconsella elaborar un informe anual de seguiment dels programes de mentoria.

També es pot crear un observatori dels mitjans de comunicació per evitar que contribueixin al discurs de l’odi i la xenofòbia, alhora que es reforça el marc normatiu perquè els proveïdors de continguts a internet tampoc hi contribueixin.

Caldria que un grup d’experts analitzés periòdicament els plans d’estudi dels diferents nivells educatius. També seria útil disposar de dades desagregades per saber quin és l’índex de finalització de l’escolaritat obligatòria dels menors d’origen migrant i aplicar protocols d’intervenció immediata en cas d’absentisme.

Els departaments de la Generalitat haurien d’elaborar un informe anual conjunt sobre l’atenció a la migració i fer-ne una àmplia difusió amb caràcter pedagògic per revertir els estereotips negatius sobre les conseqüències de la migració.

S’haurien d’establir dos sistemes de registre: un sobre el nombre de desnonaments que afecten la població migrant i un altre sobre el nombre de suïcidis anuals de les persones migrants.

També es recomana reforçar el diàleg social i la participació de l’Organització Internacional del Treball, el sector empresarial i els sindicats del col·lectiu migrant per reduir la precarietat laboral. En aquest sentit, s’haurien d’incrementar les inspeccions de treball per detectar les situacions d’explotació.

Així mateix, també convindria posar en evidència la necessitat que l’Estat espanyol ratifiqués la Convenció internacional sobre la protecció dels drets de tots els treballadors migratoris i dels seus familiars.

En paral·lel, també caldria fer un seguiment de les mesures adoptades per fomentar l’ocupabilitat de la població refugiada, amb el recull d’evidències de la tasca de sensibilització i d’informació a les empreses, el nombre de punts d’informació creats i les formacions destinades als agents públics.

També seria necessari fer un seguiment i avaluar el programa català de refugi i retre’n comptes a la societat.

S’hauria de fer una difusió més àmplia dels monogràfics de la Secretaria d’Igualtat, Migracions i Ciutadania i s’hi podria incloure una anàlisi quantitativa de les dades.

Finalment, s’aconsella establir mecanismes de vigilància, retiment de comptes i transparència respecte de les entitats a qui s’ha encarregat d’implementar el programa estatal d’acollida.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s